Carta d’en Carles Guillot després el NO de Estrasburg

El mes de març de 2013 vaig interposar una demanda contra l’estat espanyol al Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a la ciutat d’Estrasburg.


En concret denunciava a l’estat per haver estat ferit per una bala de goma disparada per un policia nacional el matí del dia 17 de juliol de l’any 2001. Com a conseqüència d’aquell tret, vaig perdre l’ull dret. Tot i que es va identificar a l’agent de la policia nacional que em va disparar, l’agent 77804, el jutjat d’instrucció va arxivar el cas.


Però vaig seguir endavant amb el cas, i després d’11 anys de processos judicials, ens els que vaig passar per l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, la justícia espanyola va denegar qualsevol tipus d’indemnització, i, d’aquesta manera no va reconèixer mai la seva responsabilitat.


En la demanada presentada al TEDH acusàvem l’estat per la vulneració dels articles 6.1 (Tota persona té dret a un procés just en un plaç de temps raonable) i l’article 3 ( Ningú podrà ser sotmès a tortures ni a penes inhumanes o degradants) del Conveni Europeu dels Drets Humans.


Però a finals del mes d’abril, se’m va notificar que el Tribunal d’Estrasburg havia decidit no acceptar a tramit la meva demanda.


Sense més. Sense cap argument.


Tan sols diu que no accepten a tràmit la demanda.


Així acaben totes les meves opcions d’aconseguir justícia. Un periple judicial on he passat de ser l’afectat a ser el culpable.


Durant aquests darrers 14 anys, l’esperança que es fes justícia no ha deixat d’acompanyar-me, tot i saber que era una lluita contra l’Estat i contra el Poder i que difícilment aquest es deixaria vèncer.


Per això la meva lluita no s’ha limitat mai a l’aspecte jurídic.


Treure aquesta problemàtica al carrer, donar-li veu i cara, denunciar la brutalitat policial i tots els seus còmplices, generar debat sobre el model policial que tenim i recolzar els i les altres afectades han estat els motius per a continuar lluitant.


I aquests motius, segueixen intactes. No lluitava només per a “guanyar” el meu cas i, de passada, que es reconegués la desproporcionalitat que representen uns cossos policials armats amb material de guerra i que patrullen pels nostres carrers, sinó, i sobretot, per evitar que altres persones acabessin mutilades o mortes a mans d’aquests uniformats i per denunciar els casos ja existents.

Això, òbviament no ho he fet sol. Hem estat moltes les que hem unit la nostra veu, les que ens hem crispat amb cada nou cas de violència policial, de cada torturat a comissaria, de cada mort en mans dels agents de l’estat.


I tal com van les coses, la meva lluita, la nostra lluita, no s’ha acabat. La realitat catalana continua sent la d’una policia prepotent, extremadament armada, que emparats per la justícia i la classe política (que només ha canviat la munició dels fusells i ha incorporat noves armes igual de letals, com les anomenades pistoles Taser) continua fent ús d’una brutalitat desproporcionada contra la gent.


I en això seguiré,…… seguirem.


Carles Guillot, membre d’Stop Bales de Goma

This entry was posted in General and tagged , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>